Formem part d’una societat que sol interpretar la realitat de dos maneres aparentment oposades: bé – mal, Barça – Madrid, ecologia – tecnologia, Orient – Occident, empresaris – treballadors, etc. Esta interpretació bipolar és l’antesala del maniqueisme, que és el fals sentiment que ens fa creure que, si alguna cosa no ens agrada, és perquè és culpa dels altres. La política no només no està exempta d’esta simplificació absurda de la realitat, sinó que la consagra fins a límits completament irracionals.

Així, una de les rèmores amb què ensopeguem a l’hora d’intentar superar la crisi econòmica actual és la falta de responsabilitat que generalment afecta la nostra classe política, entretinguda sovint amb acarnissats i recíprocs atacs ad hominem que no aporten res de bo i que cada volta la desprestigien més. El maniqueisme no és en absolut la solució davant de cap problema, però encara és una postura més estèril quan la costera és tan empinada com esta. La gran perversitat de la crisi econòmica és que no se solucionarà mai des dels postulats d’un únic partit polític: ni el PSOE troba solucions en el seu ideari històric (més aïna, al contrari, es veu forçat a decebre’l), ni la recepta del PP seria diferent de donar carta blanca als qui més tenen i retallar drets i jornals de treballadors i funcionaris. Per això, en un context tan cru com el que estem travessant, en un context en què no existeixen solucions màgiques, la condició necessària per a començar a vore la llum és partir del consens.

Però si des del Bloc parlem de consens no és, simplement, per fer ús d’una paraula que sona bé. Ho fem, d’entrada, perquè creem que el consens és ja un èxit per se, ja que naix del respecte i de la responsabilitat de tots, de la capacitat de dialogar, d’aportar idees i d’arribar a acords. I ho fem, sobretot, perquè honestament creem en el consens com a mètode d’actuació: en tots els partits polítics (des del Bloc fins als Verds, passant per PSOE i PP) hi ha propostes vàlides, idees per al debat, projectes que ens poden ajudar a superar la crisi. Propostes, idees i projectes que tindran més possibilitats de fructificar si vénen recolzades pel debat constructiu, per la reflexió generosa i, en definitiva, pel consens de tots.

La senda del consens no ens farà deixar arrere la crisi màgicament, en un tres i no res, més encara si no la recorrem de la mà de polítics honestos i honrats. Però, sens dubte, el consens serà un dels millors aliats a què podrem encomanar-nos per a superar-la.

Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda