Les enquestes electorals que van eixint a la llum en els últims mesos, deixen veure clarament que el bipartidisme del sistema perd suport a un ritme sorprenent i és que sembla que cada vegada més ciutadans deixen de confiar en els dos grans partits per a eixir endavant. En canvi, cada vegada més gent opta per unes altres maneres de fer política, on destaquen la innovació, la transparència, la democràcia oberta i participativa, però al meu entendre hi ha un altre valor imprescindible: el valencianisme. Per això, atesa la magnitud de la crisi que afecta el País Valencià, agreujada a més per la corrupció i el balafiament dels nostres governants, apostem per una alternativa ineludiblement valencianista, però no sols en els aspectes cultural o simbòlic, sinó sobretot en l’econòmic i el social.
És per esta raó que el País Valencià només podrà fixar els fonaments per a superar la crisi econòmica (i social i política) en què està immers si deixa de depositar les esperances de recuperació en partits amb seu a Madrid –que continuaran marginant-nos, ni que siga per un costum inveterat–, i les posa, decididament, en l’única opció amb seu a València i centrada en exclusiu a redreçar el poble valencià: Compromís.
Perquè, amb un statu quo com l’actual i, sobretot, amb l’espoliació continuada que patim els valencians, no es pot imaginar cap escenari de recuperació sense una directriu bàsica i inajornable: obtindre el finançament just, el que ens pertoca. Mentre els impostos dels valencians servisquen per a sufragar les infraestructures d’altres i per a millorar la societat del benestar d’altres, nosaltres ens mantindrem incapacitats per a eixir avant. I esta reivindicació no la farà el PP, com podem vore, ni la farà el PSOE, com ja vam comprovar en el passat, ni tampoc la faran, per raons òbvies, els d’UPyD.
Si el finançament just és el primer element per a constituir qualsevol proposta alternativa, el segon és menys mediàtic però igualment necessari: una gestió eficient, que excloga, per descomptat, el lladronici de les pràctiques habituals de l’administració i que, en la mesura que siga possible, limite el pagament del deute il·legítim, que, segons els comptes de la coalició Compromís, suposa vora un 10% de tot el que acumula la Generalitat.
El tercer vèrtex, al costat del finançament just i de la gestió eficient, és la reclamació del deute històric. Com ja passava amb el tema del finançament, només un partit d’estricta obediència valenciana serà capaç de plantar-se davant del govern de l’estat i exigir el que és de justícia: que del deute de la Generalitat (uns trenta mil milions d’euros) es faça una quitança equivalent a l’infrafinançament patit els últims deu anys pels valencians, calculat en uns tretze mil. Això, almenys, ens servirà per a alleujar molt la partida dels interessos del deute, que hui dia ens llastra fins al punt d’escapçar qualsevol opció de recuperació.
Amb estos tres eixos, la situació de la Generalitat Valenciana deixarà de ser anèmica per a agafar una mica de color. I vet ací on cal situar la pregunta inicial, això sí, amb un lleuger retoc: quines propostes té el valencianisme per a eixir d’este atzucac? La resposta és senzilla: educació. Invertir la major part dels recursos que fins ara ens havien arrabassat en educació. En formació. En investigació més desenvolupament més innovació. I això, com les peces d’un dòmino, ens durà a millorar qualitativament la producció. I, de retop, a crear ocupació i a millorar les condicions laborals de tots, seguint els criteris de l’economia del bé comú. I, en conseqüència, tindrem una societat formada, benestant, activa i productiva, i podrem invertir, per exemple, en energies sostenibles respectuoses amb el nostre entorn, que no destrossaran els nostres paratges ni provocaran terretrémols.
Ature ací el conte, per a no fer-li perdre la versemblança, i reprenc la qüestió bàsica que, al meu parer, cal remarcar: només el valencianisme, com a ideal honest i reivindicatiu, podrà ajudar-nos als valencians a superar la crisi econòmica i a recuperar la nostra dignitat com a poble. Pareix obvi, i és que ho és. En les nostres mans està fer-ho possible.
VALENCIANISMO PARA SALIR DE LA CRISIS
Las encuestas electorales que van saliendo a la luz en los últimos meses, dejan ver claramente que el bipartidismo del sistema pierde apoyos a un ritmo sorprendente y es que parece que cada vez más ciudadanos dejan de confiar en los dos grandes partidos para salir adelante. En cambio, cada vez más gente opta por otras maneras de hacer política, donde destacan la innovación, la transparencia, la democracia abierta y participativa, pero a mi entender hay otro valor imprescindible: el valencianismo. Por eso, dada la magnitud de la crisis que afecta al País Valenciano, agravada además por la corrupción y el despilfarro de nuestros gobernantes, apostamos por una alternativa ineludiblemente valencianista, pero no solo en los aspectos cultural o simbólico, sino sobre todo en el económico y el social.
Es por esta razón que el País Valenciano solo podrá fijar las bases para superar la crisis económica (y social y política) en que está inmerso si deja de depositar las esperanzas de recuperación en partidos con sede en Madrid -que nos continuarán marginando, aunque sea por costumbre arraigada- y las pone, decididamente en la única opción con sede en València y centrada exclusivamente a enderezar el pueblo valenciano: Compromís.
Porque, en un contexto como el actual y, sobre todo, con el expolio continuado que sufrimos los valencianos, no se puede imaginar otro escenario de recuperación sin una directriz básica e inaplazable: obtener la financiación justa, lo que nos toca. Mientras los impuestos de los valencianos sirvan para sufragar las infraestructuras de otros y para mejorar la sociedad del bienestar de otros, nosotros nos mantendremos incapacitados para salir adelante. Y esta reivindicación no la hará el PP, como podemos ver, ni la hará el PSOE, como ya comprobamos en el pasado, ni tampoco la harán, por razones obvias, los de UPyD.
Si la financiación justa es el primer elemento para construir cualquier propuesta alternativa, el segundo es menos mediático pero igualmente necesario: una gestión eficiente, que excluya, por supuesto, el robo de las prácticas habituales de la administración y que, en la medida de lo posible, limite el pago de la deuda ilegítima, que, según las cuentas de Coalició Compromís, supone cerca de un 10% de todo lo que acumula la Generalitat.
El tercer vértice, junto a la financiación justa y la gestión eficiente, es la reclamación de la deuda histórica. Como ya pasaba con el tema de la financiación, solo un partido de estricta obediencia valenciana será capaz de plantarse ante el gobierno del estado y exigir lo que es de justicia: que de la deuda de la Generalitat (unos treinta mil millones de euros) se haga una quita equivalente a la infrafinanciación sufrida por los valencianos los últimos diez años, calculada en unos trece mil millones de euros. Eso, al menos, nos servirá para aliviar mucho la partida de los intereses de la deuda, que hoy en día lastra hasta el punto de acabar con cualquier opción de recuperación.
Con estos tres ejes, la situación de la Generalitat Valenciana dejará de ser anémica para coger un poco de color. Y aquí está la que debe ser la pregunta inicial, eso sí, con un ligero retoque: ¿qué propuestas tiene el valencianismo para salir de este callejón? La respuesta es sencilla: eduación. Invertir la mayor parte de los recursos que hasta ahora nos había arrebatado en educación. En formación. En investación más desarrollo más innovación. Y esto, como las piezas de un dominó, nos llevará a mejorar cualitativamente la producción. Y de rebote, a crear empleo y a mejorar las condiciones laborales de todos, siguiendo los criterios de la economía del bien común. Y, en consecuencia, tendremos una sociedad formada, acomodad, activa y productiva, y podremos invertir, por ejemplo en energías sostenibles respetuosas con nuestro entorno, que no destrozarán nuestros parajes ni provocarán terremotos.
Paro aquí la cuenta, para no hacerle perder verosimilitud, y retomo la cuestión básica que, a mi parecer, hay que remarcar: solo el valencianismo, como ideal honesto y reivindicativo, podrá ayudarnos a los valencianos a superar la crisis económica y a recuperar nuestra dignidad como pueblo. Parece obvio, y es que lo es. En nuestras manos está hacerlo posible.
Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís per Novelda