El llarg i tortuós trajecte de consolidació de Compromís, primer com a coalició electoral, després com a coalició estable, ara encaminats a esdevindre federació, ha deixat pel camí una paradoxa: d’una banda i en positiu, i a pesar del que han insinuat o insidiat alguns mitjans i alguns periodistes, Compromís no ha deixat en cap moment de liderar l’oposició en esta trista i castigada terra: així, si la reivindicació del deute històric és damunt de la taula, crec que no cal dir qui la va reivindicar primer; si s’assumeix que hi ha un deute il·legítim, no és menester apuntar qui s’ho va traure de la màniga; o si algú ha despullat el caciquisme i etcètera dels polítics peperos de Castelló, tampoc no cal insistir de qui han sigut els mèrits. Però, de l’altra banda i en negatiu, Compromís ha perdut bona part de la frescor i de l’atractiu que lluïa, s’ha assemblat massa a altres partits quan la negociació s’enrocava i es filtraven a premsa amenaces de ruptura o discòrdies irresolubles.
Però ara, per fi, el reglament està fet i podem posar-nos a pensar en unes altres coses. I eixes coses són les imminents: les eleccions europees. Abans de res, cal diagnosticar bé en quines condicions arriba la política espanyola i la valenciana a esta cita:
En primer lloc, cal subratllar que en estes eleccions, sense circumscripcions que limiten l’abast territorial de les candidatures, el vot té una tendència clara a exercir-se des de postulats més aïna espanyols. És a dir, atés l’aparent i anhelat enderrocament del bipartidisme hispà, són unes conteses molt propícies per a IU i per a UPD.
En segon lloc, Compromís té complicat inserir-se en coalicions amb altres partits nacionalistes, i no només per la diversitat de la coalició valencianista, sinó perquè s’exposaria a la crítica ferotge dels mitjans en qualsevol escenari, tant si pactara amb CiU, amb ERC o amb altres.
En tercer lloc, històricament, els partits polítics nacionalistes no majoritaris als seus territoris, de l’estil BNG, CHA, PA, etc., repleguen uns resultats molt inferiors dels habituals en altres conteses, especialment les autonòmiques i municipals.
Així, per tant, en este context, les opcions de Compromís anaven reduint-se: si pactava amb altres partits nacionalistes, quedaria invisibilitzat; si es presentava tot sol, no aconseguiria eurodiputat. L’alternativa, blanca i en botella, que no sé per què diuen que ha de ser llet, si també pot ser perfectament orxata.
El pacte amb Equo, amb les condicions que s’apunten, té unes virtuts d’allò més ressenyables: d’entrada, perquè és un pacte obert a uns altres partits nacionalistes moderats, molt semblants ideològicament al que representa Compromís, com ara CHA, MÉS o Anova (tot i que tots ells encara s’han de pronunciar definitivament). En segon lloc, perquè la capacitat de captació de vot d’Equo (diguem-ne que al voltant de l’1,5%), tot i ser escassa per a les eleccions autonòmiques, és molt regular en el conjunt de l’estat, de manera que pot ser una aportació definitiva per a consolidar almenys un escó en les eleccions europees (on la fita pot estar en el 2%). A més, el pacte amb Equo, d’ampli abast, ha de ser una empenta perquè el partit ecologista siga capaç d’atraure, ja d’una, tots els partits verds d’àmbit municipalista que pul·lulen sobretot pel sud alacantí: eixe és elrepte que hauria d’afrontar Equo. En tercer lloc, perquè el pacte ens permetrà, en condicions mínimament normals, assolir un eurodiputat. I eixe seria un èxit indubtable, si finalment es produeix.
Però, juntament amb estes virtuts, n’hi ha una altra, que és la fonamental i que no se’ns ha d’oblidar: el pacte amb Equo determina que la capçalera de la coalició serà de Compromís. És a dir, per primera volta en la vida, podrem votar per al Parlament Europeu una candidatura amb opcions d’èxit liderada per un valencià. I, encara més, per un valencianista. No és això un èxit negociador rotund? Jo trobe que sí. Sobretot, si ens ho plantegem amb perspectiva de futur: aconseguir un eurodiputat de Compromís pot ser l’empenta definitiva per a iniciar ja la conquesta de les eleccions valencianes de maig de 2015, la conquesta de la Generalitat. Tindre veu, veu directa a Europa, marcarà necessàriament un ans i un després. Serà històric. A més, si les eleccions a Espanya no pateixen avançaments, el relleu de l’eurodiputat de Compromís pel d’Equo podria realitzar-se, probablement, poc abans de les eleccions generals de tardor de 2015, de manera que constituiria un impuls de gran magnitud per a les dos formacions de cara a obtindre un gran resultat en eixa contesa.
En definitiva, podem asseverar que Compromís i Equo han fet de la necessitat virtut i que han bastit un pacte molt favorable per als dos partits, un pacte en què, per primera volta, i si se’m permet el símil biològic, el vincle entre tots dos no serà d’amfitrió-hoste, sinó de simbiosi real.
