Opinió: És el finançament, no el dèficit (val./cast.)

Va ser ahir quan el president d’Extremadura, José Antonio Monago, va considerar oportú recomanar-li bibliografia, en concret la lectura de la Constitució, al nostre molt honorable Alberto Fabra. El motiu de fer-ho no era un altre que eradicar de soca-rel la legitimitat del president valencià a l’hora de sol·licitar un dèficit diferenciat per a la nostra autonomia. Es basava l’afortunat dirigent extremeny en una premissa consagrada per la Constitució, que és la solidaritat entre territoris; però obviava, supose que interessadament, que per a continuar maltractant el poble valencià no poden excusar-se encara en la solidaritat, sinó ja directament en el dret de conquista.

Els mitjans de comunicació també van fer ahir una cobertura completa de la trobada entre els presidents autonòmics del PP per a parlar del dèficit diferenciat en què va ocórrer el graciós acudit expressat adés. Els mitjans van analitzar eixa reunió des de diversos punts de vista, però cap d’ells es va dignar a exposar el tema amb l’objectivitat necessària: debatre sobre el dèficit no és més que fugir del debat realment important, el del finançament. Tractaré d’il·lustrar-ho amb un exemple.

Imaginem que quatre germans al si d’una família han d’aportar els seus beneficis econòmics (en concret, 500 euros cada un) a la caixa comuna controlada pel pare. Cada germà, per a viure bé, sense luxes però també sense que li falte de res, necessita que el pare li’n retorne 250. Però, basant-se en el costum i en el grau d’afinitat, resulta que el pare distribueix els 2.000 euros que replega de manera poc equilibrada: mentre que a dos germans els ens dóna 300, als altres dos els en passa només 150. Però els dos germans infrafinançats han d’afrontar encara un problema més: dels 1.100 euros que s’ha quedat el pare per a dur avant l’economia familiar, se’n guarda 300 per si de cas i inverteix els altres 800 en el benefici domèstic, però amb la particularitat que quasi tot el que compra amb eixos diners és del gust dels altres dos germans, els que reben més del que els correspondria.

D’esta manera, resulta que dos dels germans han de demanar prestat al pare per a arribar als gastos mínims que han d’afrontar cada mes (recordem, 250 euros). El pare, a qui queden 300 euros per assignar, els en presta 100 a cada un, però amb la condició que li’ls han de tornar i amb interessos. Els dos germans espoliats, com que mentre visquen a la llar paterna no tenen cap alternativa més, ho accepten. Mentrestant, els altres dos germans, els beneficiats, que ja reben 50 euros més dels que necessiten, veent què ha fet el pare amb els altres dos, també li demanen diners prestats per a luxes, de manera que en reben 50 més per cap. Per tant, resulta que dos germans passen el mes amb 350 euros, mentre que els altres dos ho han de fer només amb 250; però mentre que els primers només queden a deure’n 50, els segons, damunt que en reben menys, en queden a deure 100.

En un moment donat, l’economia domèstica trontolla: el pare veu que ha d’afrontar més gastos i que ja no pot reservar 300 euros mensuals per a prestar-los als fills. Per això, els exigeix que reduïsquen tant com puguen el dèficit, és a dir, els diners que li han de demanar prestats. Els germans beneficiats, acostumats com estan ja als luxes, admeten renunciar a 25 euros i continuar rebent-ne només uns altres 25, però li posen una condició al pare: els altres dos germans, els espoliats, han de ser tractats igualment. És a dir, si fins ara rebien prestats 100 euros mensuals, ara només en podran demanar 25, com ells. Els dos germans infrafinançats, per tant, hauran de funcionar amb els 150 euros de l’assignació regular més els 25 prestats, 175 en total. Mentre que els altres dos, els privilegiats, mantenen l’assignació de 300 més els 25 prestats, que en sumen 325.

És en este context quan els dos germans maltractats comproven que no es poden apretar més el cinturó. Que ja no poden reduir més el gasto. Que amb 175 euros només que aspiren a morir lentament de fam. Per això, en un gest últim de supervivència, com que no s’atreveixen a plantar-se davant del pare i exigir-li l’assignació justa, li demanen un dèficit diferenciat, és a dir, li demanen que, en comptes de rebre els mateixos 25 euros prestats que els altres dos germans, els en concedisca 75 (que, òbviament, hauran de tornar en el futur) i, així, igualar-se als altres dos, als privilegiats, no en els 25 euros que reben prestats, sinó en els 25 als quals renunciarien.

És just en este punt quan Monago li diu a Fabra que d’això, res de res. Que es llija les regles de la casa i que no siga insolidari amb els altres, amb els que més reben. Fabra acatxa el cap, farfolla algunes paraules inconnexes i se’n torna a casa amb 175 euros per a tots els valencians (quan en necessitem almenys 250) i una bescollada que l’ha deixat més coent que un all, com a tots nosaltres.

Vet ací una de les principals raons per les quals alguns som i ens diem nacionalistes valencians. Per a reivindicar el finançament que ens pertoca en funció del que aportem. És a dir, per a reivindicar el que és just. Per a reivindicar el que és nostre.

Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda

Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda

 

ES LA FINANCIACIÓN, NO EL DÉFICIT

Fue ayer cuando el presidente de Extremadura, José Antonio Monago, consideró oportuno recomendarle bibliografía, en concreto la lectura de la Constitución, a nuestro Molt Honorable Alberto Fabra. El motivo de hacerlo no era otro que erradicar de raíz la legitimidad del presidente valenciano a la hora de solicitar un déficit diferenciado para nuestra autonomía. Se basaba el afortunado dirigente extremeño en una premisa consagrada por la Constitución, que es la solidaridad entre territorios; pero obviaba, supongo que interesadamente, que para continuar maltratando al pueblo valenciano no pueden excusarse en la solidaridad, sino ya directamente, en el derecho de conquista.

Los medios de comunicación también hicieron ayer una cobertura completa del encuentro entre los presidentes autonómicos del PP para hablar del déficit diferenciado en que ocurrió el gracioso chiste expresado antes. Los medios analizaron esta reunión desde diversos puntos de vista, pero ninguno de ellos se dignó a exponer el tema con la objetividad necesaria: debatir sobre el déficit no es más que huir del debate realmente importante, el de la financiación. Trataré de ilustrarlo con un ejemplo.

Imaginemos que cuatro hermanos en el seno de una familia deben aportar sus beneficios económicos (en concreto, 500 euros cada uno) a la caja común controlada por el padre. Cada hermano, para vivir bien, sin lujos, pero también sin que le falte de nada, necesita que el padre le devuelva 250. Pero, basándose en la costumbre y en el grado de afinidad, resulta que el padre distribuye los 2.000 euros que recoge de manera poco equilibrada: mientras a dos hermanos les da 300, a los otros dos solo les pasa 150. Pero los dos hermanos infrafinanciados deben afrontar todavía un problema más: de los 1.100 euros que se ha quedado el padre para sacar adelante la economía familiar, se guarda 300 por si acaso e invierte los otros 800 en el beneficio doméstico, pero con la particularidad que casi todo lo que compra con ese dinero es del gusto de los otros dos hermanos, los que reciben más de lo que les correspondería.

De esta manera, resulta que dos de los hermanos deben pedir prestado al padre para llegar a los gastos mínimos que deben afrontar cada mes (recordemos 250 euros). El padre, a quien le quedan 300 euros por asignar, les presta 100 a cada uno, pero con la condición que se lo deben devolver con intereses. Los dos hermanos expoliados, como mientras vivan en la casa paterna no tienen otra alternativa, lo aceptan. Mientras tanto, los otros dos hermanos, los beneficiados, que ya reciben 50 euros más de lo que necesitan, viendo qué ha hecho el padre con los otros dos, también le piden dinero prestado para lujos, de manera que reciben 50 más por cabeza. Por tanto, resulta que dos hermanos pasan el mes con 350 euros, mientras que los otros lo deben pasar solo con 250; pero mientras los primeros quedan a deber 50, los segundos, además que reciben menos, quedan a deber 100.

En un momento dado, la economía doméstica tiembla: el padre ve que debe afrontar más gastos y que ya no puede reservar 300 euros mensuales para prestarlos a los hijos. Por eso, les exige que reduzcan tanto como puedan el déficit, es decir, el dinero que li piden prestado. Los hermanos beneficiados, acostumbrados como ya están a los lujos, admiten renunciar a 25 euros y continuar recibiendo solo otros 25, pero le ponen una condición al padre: los otros dos hermanos, los expoliados, deben ser tratados como ellos. Los dos hermanos infrafinanciados, por tanto, deberán funcionar con los 150 euros de la asignación regular más los 25 prestados, 175 en total. Mientras los otros, los privilegiados, mantienen la asignación de 300 más los 25 prestados, que suman 325.

Es en este contexto cuando los dos hermanos maltratados comprueban que no se pueden apretar más el cinturón. Que ya no pueden reducir más el gasto. Que con 175 euros solo aspiran a morir lentamente de hambre. Por eso, en un último gesto de supervivencia, como no se atreven a plantarse ante las exigencias del padre y exigirle la asignación justa, le piden un déficit diferenciado, es decir, le piden que en vez de recibir los mismos 25 euros prestados que los otros dos hermanos, les conceda 75 (que obviamente, deberán devolver en el futuro) y, así, igualarse a los otros dos, a los privilegiados, no en los 25 euros que reciben prestados, sino en los 25 a los que renunciarían.

Es justo en este punto cuando Monago le dice a Fabra que de eso, nada de nada. Que se lea las reglas de la casa y que no sea insolidario con los otros , con los que más reciben. Fabra baja la cabeza, murmulla algunas palabras inconexas y se vuelve a casa con 175 euros para todos los valencianos (cuando necesitamos al menos 250) y una colleja que le ha dejado irritado como un ajo, como a todos nosotros.

Aquí tenemos una de las principales razones por las que algunos somos y nos llamamos nacionalistas valencianos. Para reivindicar la financiación que nos pertenece en función de lo que aportamos. Es decir, para reivindicar lo que es justo. Para reivindicar lo que es nuestro.

 

Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda

Arxivat en: Economia i Ocupació, Nacional

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *